Estimat trapezoide

Estimat trapezoide, El sorprendrà que per primera vegada algú li presenti una declaració d'amor i aquesta no provingui d'una figura plana. La seva vivència en el pla l'ha mantingut sempre al marge del que passava per sobre o per sota, pel davant o pel darrera. Diguem-ho clarament: jo el vaig conèixer fa anys però vostè encara no s'havia assabentat, fins avui, de la meva presència. Haig, doncs, de començar pel principi i donar-li notícia de com va ser la nostra primera cita. Va tenir lloc una tarda de tardor plujosa. Una d'aquestes tardes d'octubre que plou a bots i barrals, els vidres de les escoles queden humits i els escolars sense esbarjo. Vostè estava quiet en una pàgina avançada d'un llibre gruixut que era el nostre malson continuat. Ho recordo perfectament. Pàgina 77, al final cap a la dreta. Va ser en obrir aquesta pàgina, seguint l'ordre de la mestra, quan el vaig veure per primera vegada. Allí hi era vostè entre els de la seva família, un quadrat, un rectangle, un paral·lelogram, un trapezi, un rombe, un romboide,... i ¡el trapezoide!. Un perfil gruixut delimitava els seus costats desiguals i els seus estranys angles. La mestra va anar exaltant-se a mesura que ens anava narrant les grans virtuts dels seus companys quadrilàters... que si igualtats laterals, que si paral·lelismes, que si angles, que si diagonals... i l'estona va anar passant i la mestra seguia sense dir res. Com que les mestres acostumen a no explicar el més interessant, a mi se'm va ocórrer preguntar-li Mestra... ¿i el trapezoide? - Aquest -contestà la mestra- aquest és el que no té res. - Res de res? -vaig replicar. - Sí, res de res -em contestà. ... i va sonar el timbre. Vaig quedar fascinat: vostè era un pobre, molt pobre quadrilàter. Estava allà, tenia nom, però res més. Per això el matí següent vaig tornar a insistir en el tema a la mestra. Així deu ser molt fàcil treballar amb els trapezoides -li vaig dir- ja que com que no tenen res de res no es podrà calcular tampoc res de res. - Al contrari! Aquests són els més difícils de calcular. Ja ho veureu quan sigueu grans. Durant aquella època vaig creure intuir que matemàtiques i sexualitat haurien de tenir quelcom en comú perquè sempre se'ns demanava esperar a ser grans per a parlar-ne. A vostè ja no el vaig veure més fins que al Batxillerat, el professor ens obsequià amb una fórmula molt llarga per a calcular la seva àrea. Això m'enfadà enormement. Vostè havia passat del "res de res" al "tot de tot". A partir d'aleshores vaig començar a pronunciar el seu "oide" final amb especial menyspreu "trapez-OIDE". El nostre següent retrobament va tenir lloc a un carrer. De cop miro el terra i descobreixo amb horror que l'estic trepitjant. Vaig fer un salt i vaig quedar-me mirant. Quina meravella! Després de tants anys sobre mosaics plens d'angles rectes allí estava vostè. El "res de res" és ara una rajola. Vaig dibuixar aquell terra i aleshores vaig marcar els punts mitjos dels seus costats i vaig començar a traçar rectes i una meravella de paral·lelograms van néixer emmarcant la seva repetició. Amb el temps he anat aprenent moltes coses de vostè i li he dedicat moltes estones. La mestra tenia raó en el difícil que es tractar-lo però no la tenia en allò del "res de res". I ara al final de la declaració només em queda demanar-li una cosa. Sé que és difícil però no tinc més remei que demanar-li-ho. Si us plau no digui mai a ningú que jo vaig fer aquesta declaració. Guardi-la al centre del paral·lelogram inscrit que l'acompanya. Jo guardaré el seu record, dibuixant-lo en totes les reunions. Els amors impossibles almenys són duradors. Una abraçada. Claudi Alsina.